Història de Dones Republicanes
 |
La redacció d'aquest article no és pròpia d'una enciclopèdia. |
Al segle XX la Tercera República va marcar la vida de moltes persones, moltes d'elles dones. Aquí podeu trobar el resum de com va ser la vida d'una d'elles:
DOSINDA FERNANDEZ LOPEZ, una dona republicana del barri de Sagrada Família.
Notes de la seva vida recolides per els records de la seva filla Marina Comellas Fernandez
Dosinda va néixer a Galícia l’any 1913 a Sant Xulian de Mourelos, aldea de la riba del Miño, a 77 km de Lugo. Actualment Sant Xulian pertany al municipi de O Saviñao.
Va ser la filla gran d’una família de nou fills i no va anar a l’escola per poder ajudar a la mare. Als catorze anys es va posar a fer feines a casa d’una família benestant a canvi del menjar. Desprès, una tieta de Dosinda que feia de dida a Barcelona dels 2 fills del Doctor Andreu, li va pagar el viatge a aquesta ciutat l’any 1930, quan tenia disset anys.
Va ser la primera vegada que va sortir de la seva aldea per anar a Monforte de Lemos a agafar un tren de carbó cap a Barcelona on va arribar dos dies. La tieta que l’esperava la va portar a casa seva, on el primer que va fer va ser rentar-la de cap a peus i de pas, ella explicava, li va tallar els cabells. Dosinda va veure llum elèctrica a les cases per primera vegada i va comprovar que no era cosa de bruixes, que no existien.
La tia després d’ensenyar-li a fer feines de neteja li va buscar una casa on anar a servir buscant una família que no fos de les més riques. Les famílies més adinerades, li va explicar, eren les que donaven més feina al servei perquè generalment els seus membres “no feien res per si mateixos”. Per lo tant li va buscar una casa de nivell mitjà, i va entrar servir a la casa d’un metge que la va ajudar a aprendre a llegir i a escriure, era un home polititzat, membre d’Esquerra Republicana. Al temps que ella ajudava a casa i amb la consulta va començar a escoltar i parlar de política. I no tan sols de política, ja que, el metge tenia un germà molt aficionat a dibuixar i l’acompanyà a veure exposicions d’art.
Al any d’arribar a Barcelona es va proclamar la segona república i Dosinda va compartir l’alegria general. Especialment recordava després, quan el president Companys va sortir de la presó i el va poder veure saludar des del balcó a la Plaça Sant Jaume. Tots aquells anys van ser tan importants per a ella que mai va oblidar el que la República havia representat en quant a llibertat i possibilitat de millora cultural i material de la vida per ella i per la gran majoria de gent.
El metge va haver d’exiliar-se a Mèxic al acabar la guerra després el van seguir i la dona i el fill. Mai més van tornar per por a la repressió, tot i haver amagat a casa seva dues monges.
Dosinda havia començat a festejar amb el barber que venia a afaitar al metge i treballava a la barberia al davant de casa. No es van voler casar quan va començar la guerra ni es van veure en tots els anys que va durar perquè ell va ser mobilitzat a Madrid. Al final de la guerra, el Joan va poder tornar i van trigar uns quants mesos a poder-se retrobar i casar-se. En aquells anys un oncle del Joan va estar tancat 5 anys a la Model per que no havia volgut anar a missa després de la guerra. La repressió i la por eren molt fortes. Mentrestant el Joan ja havia pogut establir-se de barber a Barcelona, al barri del Clot.
L’any 1947 va néixer la seva única filla, al seu pis del carrer Provença, ajudada per una llevadora com era normal llavors.
Fidel al esperit republicà el Joan va mantenir una activitat política forçosament clandestina. Això va motivar la seva detenció l’any 1953 quan la filla tenia 6 anys. Sentenciat com a encobridor, va ser condemnat a 10 anys.
Dosinda decidí mantenir funcionant la barberia amb un ajudant per a que el Joan pogués tenir feina al sortir de la presó. En el cercle dels presos i polítics la coneixien com “la barbera”. Ella pel seu compte va buscar més cases i escales on anar a fregar i fer feines. Va plantar cara tota sola a les conseqüències econòmiques, l’educació de la filla, els prejudicis socials i a la injustícia. Juntament amb altres dones que tenien familiars a la presó i ella portant a la filla de la ma van entrar un dia a la Capitania Militar per parlar amb el Capità General. Van travessar la guàrdia de la porta i ja havien arribat al seu despatx quan les van fer fora a la força.
Si no hi havia escola, la filla l’acompanyava i Dosinda li buscava mainada amb que entretenir-se. A l’escola de la nena, Dosinda va prevenir l’estigmatització de ser filla d’un pres i a més polític, parlant amb el director amb tota claredat sobre la seva situació en uns moments de molt control polític i molta por. Afortunadament va trobar recolzament i comprensió, fins i tot gestos de solidaritat. D’acord amb els responsables, la filla no va fer la primera comunió “perquè la faria a Galicia amb els cosins”. El pare no l’anava a buscar a escola perquè “treballava de viatjant”. Així aconseguí mantenir la seva responsabilitat familiar en anys molt durs i no sols no renunciar als seus ideals sinó col·laborar amb totes les persones que com ella tenien problemes en circumstàncies similars.
Pel tipus de condemna el Joan va ser traslladat al penal del Dueso a Santoña, Santander. Un dels moments més dramàtics i més emotius alhora, pels presos i les seves famílies, eren les visites. Un cop l’any, el dia de la Mare de Deu del Carme, els presos podien rebre els fills. Era un dia important que reunia a Santoña famílies de tot el país. Varis centenars de persones, dones amb els fills o pares anaven a veure’ls i portar-los menjar, roba o el que podien necessitar i que fos permès dins la presó.
La filla de la Dosinda recorda aquells dies la mateixa emoció i la mateixa força que aquelles famílies li transmetien. Totes portaven alguna cosa per els familiars però aquests també els feien saber les necessitats de presos que o bé no tenien família o bé no els podien visitar. Només el viatge amb autobús ja era pesat però un cop allí l’allotjament era totalment improvisat en cases particulars. Santoña no era un poble preparat per rebre en hotels o pensions tants forasters. Les dones i els fills compartien les habitacions i també la preparació dels menjars que portarien a la presó. Els nens, nerviosos, necessitaven del recolzament de les mares. L’escenari no era gens agradable i a sobre els registraven i interrogaven abans d’entrar tots sols a veure el pare dins la presó. No era molt estrany que algun crio, ple de por, es negués a entrar. Està ben clar que l’allunyament dels presos constitueix sempre un càstig per les famílies.
Quan el Joan va sortir de la presó va haver de passar obligatòriament, una temporada a més de 60 km de distància de Barcelona i se li va haver de trobar una família que el tutelés i que fos reconeguda com d’opinió de dretes per a que pogués passar una espècie de quarantena. Una preocupació que finalment es va poder resoldre al tercer intent. No era fàcil de trobar qui reunís totes aquestes condicions.
Dosinda i Joan van morir quan tenien 90 anys, el Joan primer. Abans de morir van fer un vol en avió a Lisboa amb un “Jumbo” que era una de les coses que els feia més il·lusió.
Dosinda va poder tornar a Galicia a visitar a la família amb el marit i la nena diverses vegades. La seva mare després de tant temps no la va poder arribar a reconèixer. Si que va poder estar amb el pare alguna temporada, més endavant. A casa i amb la filla i el Joan, Dosinda va parlar sempre en català. No va perdre mai la il·lusió per participar i ajudar a fer un món millor amb els companys. Sempre va defensar el que considerava que era just com havia aprés quan la República. No deixava d’acompanyar els que anaven a una manifestació sempre que podia, fins i tot quan ja les seves forces físiques i mentals es van anar debilitant, fins que ens va dir adéu.
referencies: Història Oral. Associació de Veïns i Veïnes Sagrada Famíia Barcelona
fonts: Marina Comellas, filla de Dosinda Fernandez
This article "Història de Dones Republicanes" is from Wikipedia. The list of its authors can be seen in its historical and/or the page Edithistory:Història de Dones Republicanes. Articles copied from Draft Namespace on Wikipedia could be seen on the Draft Namespace of Wikipedia and not main one.
