Racialisme català

De EverybodyWiki Bios & Wiki
Salta a:navegació, cerca

El racialisme català o racisme català, és un corrent d'opinió creat per alguns intel·lectuals catalans del segle XIX i XX, basat en el racisme científic, que afirmava la superioritat racial dels catalans enfront dels castellans.[1][2][3]

Antecedents i context[modifica]

Caricatura de la revista satírica La Flaca del 3 de març de 1873 sobre la pugna entre els radicals, que defensen la república unitària, i els republicans federals que defensen la federal. I també sobre la pugna entre els federals «transigents» i «intransigents».

La pèrdua de les últimes colònies, Cuba i Filipines, a mans de l'exèrcit nord-americà, l'anomenat desastre del 98, va tenir diverses conseqüències en el paisatge polític i cultural espanyol, a part de l'evident pèrdua de les colònies. Van aparèixer diverses receptes per a la solució de la decadència espanyola i l'Ser d'Espanya, entre elles el Regeneracionisme, però també els nacionalismes català i basc. Els nacionalistes catalans se sentien atrapats en una Espanya feble, endarrerida i decadent, que no era capaç de progressar, pes mort del que s'haurien de lliurar per convertir-se en una societat moderna.[1]

D'acord a Joan-Lluis Marfany, «el racisme els impregnava a tots [els protagonistes de la Renaixença], com impregnava a tota la cultura de l'època».[3]

La raça històrica[modifica]

Fitxer:Lo catalanisme (1886).djvu El primer en introduir un element racial en el seu discurs catalanista va ser Valentí Almirall, a partir de 1879.[4] En una crítica a Pi i Margall, que s'oposava clarament al pensament racial, Almirall va afirmar que «Pi no creu en els factors geogràfics —rius y muntanyes com fronteres—, lingüístics, racials, històrics, etc. com constituents de les nacionalitats, ja que els considera mudables, limitats en el temps i fins i tot 'sense base racional lògica'.»[5] El 1879, en l'article «Los Ministres catalans» publicat en Diari Català, Almirall afirma,[6]

« No solament la natura, sinó fins i tot la història ens diu que Espanya està formada per dos grups completament diferents. El grup Central i Migdia, compost de races imaginatives, aventureres, impressionables i volubles, ha tingut els seus dies de glòria, com el tenen totes les races; però la seva glòria ha estat tan efímera, que només ha durat el que dura una excitació nerviosa. El grup del Nord, en canvi, el grup que podríem anomenar pirinenc, mai es va distingir per la seva imaginació ardent ni pels seus cops d'efecte, però ha estat sempre més meditatiu, més sòlid i més transcendental en els seus projectes.

[...] Espanya s'ha anat empetitint des que les circumstàncies van fer que la raça menys pensadora i menys il·lustrada de la Península fos la que dominés. [...] anirem cada vegada a pitjor fins a tal punt que per un mitjà o per un altre aconseguim -els catalans parlant— que el grup pirinenc d'Espanya, tingui en la cosa pública tanta influència, almenys, com el grup central o del Migdia. [...] crec fermament que, l'element de població que avui representa Catalunya, és l'únic que pot canviar la marxa desastrosa de la política espanyola.

»
— Almirall (1879), «Los Ministres catalans»

El 1886 va publicar L'Espagne telle qu'elle est a Montpeller, reeditada en castellà a Barcelona el 1886 sota el títol, España tal como es, en el qual desenvolupa el seu pensament: tots dos grups racials, el central-meridional i el pirinenc, estarien en decadència, però conservarien qualitats diferents; dels centrals quedaria «l'esperit d'absorció, de reglamentació, de domini», del pirinenc, «la rudesa, els instints terrenals, l'egoisme gelós. I és que els catalans i els bascos són els treballadors d'Espanya.»[4] Aquest mateix any, 1886, Almirall publicaria el seu principal text doctrinal, El Catalanisme, en el qual caracteritza a la raça castellana com El Quixot, «és [d]el tipus generalitzador sense base d'observacions pròpies ni recollides per l'estudi. Creu que tot pot reduir-se a una fórmula simple i indiscutible. Amb divagació ben vestida pretén resoldre el més intricat problema, i tracta a continuació d'imposar la solució als altres»; l'«agrupació nord-oriental», en el qual s'inclou el «tipus» català, seria «el revers de la medalla». Catalunya s'hauria degenerat i desnaturalitzat, és a dir, castellanitzat, després de la seva unió amb Castella: els vicis i defectes catalans haurien vingut des de Castella i podrien solucionar-se després de la reivindicació particularista.[7]

Almirall no és «biologicista», sinó «culturalista», és a dir, parla de la cultura i els costums, l'espai físic i geogràfic, no de les característiques intrínseques i invariables heretades. Altres autors catalans, com Prat de la Riba o Rovira i Virgili també van emprar el terme «raça» des d'un punt de vista cultual, sempre per assenyalar les diferències i l'oposició entre pobles.[3]

El 1887, Pompeu Gener va publicar Herejías (sic). Estudis de crítica inductiva sobre assumptes espanyols per P.G. (Fernando Fé, Madrid). En Herejías, Gener, que en aquesta època encara no havia descobert el catalanisme i encara emprava la «raça» en un sentit històric, «raça històrica», aplica les doctrines racials a Espanya i entronca amb el concepte de «nacionalitat». Considerava l'existència d'una «raça catalana» diferent i superior, «cada català té un rei en el seu cos», que hauria donat a la seva literatura l'energia, el vigor i la duresa característiques. Al contrari que la «raça castellana», en la qual la «falta d'oxigen i de pressió atmosfèrica; la mala alimentació» i les conegudes influencies semites i presemites («els andalusos»), determinarien una llengua impròpia per a la gran literatura. Aquestes suposades característiques genètiques, berbers i semites del centre de la península, configurarien per a Gener, segons recull Martínez Hoyos, altres qualitats com la «morositat», el «menyspreu del temps», la «mala administració» o el «caciquisme».[1]

El racialisme[modifica]

El racialisme fou portat des de París per Pompeu Gener, influenciat per Jules Soury i la Société d'Anthropologie de Paul Broca.[8] Al voltant del 1900, Gener hauria completat un gir cap al catalanisme i la seva reedició de Heretgies fou ampliada amb la «qüestió catalana»: seria simplement un litigi entre races. Per salvar a la raça catalana del seu declivi, s'haurien de reforçar els elements primigenis aris, celtes, llatins o fins i tot bascs, y purificar-la d'elements castellans, és a dir, elements semites y presemites.[8] La inferioritat de la raça castellana provindria dels «elements ètnics», però també del «excessiu calor i l'extremo fred de [sic] les altures ermes, els terratrèmols de certes comarques, i sobretot la sequedat del sòl.»[8] «L’atmosfera de Madrid és pobre en heli i argó» i en les seves aigües falten el «Criptó, el neó i el xenó», pel que hauria de deixar de ser la capital d'Espanya.[8] En definitiva, «coneixem [els catalans] que som Nordicisme i que com homes valem més en el camí del Superhome.»[8] en el seu pensament.

« Així, convé als centrals el socialisme anivellador, la democràcia unitària, que prepara la raça de proletaris, parladors o pobres de voluntat, hàbils, per que tenen la necessitat de que els dirigeixi i els mani, de caps, d'amo, d'una o una altre forma; en una paraula, una raça d'esclaus en el sentiu més profund de la frase. I, en canvi a Catalunya i sintetitzada aquesta pels Supranacionals, la tendència és diametralment oposada. El ciutadà tendeix a enrobustir el seu jo. L'obrer és àcrata. En la nostra raça abunden els individus diferenciats; els d'excepció, i l'home és cada dia més fort, més vital y més ric de diners, i de intel·ligència que és més, qual mai ho hagi sigut fins el present, gracies a la falta de prejudicis nacionals, gracies a la seva comunicació amb tot lo notable de las demés nacions, gracies a la enorme multiplicitat de pensament i de pràctica, d'art i industria. »
— Pompeu Gener, Herejías, op. cit. Caja (2009), p.112

Pompeu Gener (Heretgies 1887): «A Espanya, la població pot dividir-se en dues races. L'ària (cèltica, grecollatina, goda) o sigui de l'Ebre al Pirineus; i la que ocupa de l'Ebre a l'Estret, que, en la seva major part, no és ària sinó semita, presemita i mongòlica [gitana] (…) Nosaltres, que som indogermànics, d'origen i de cor, no podem sofrir la preponderància de tals elements de races inferiors».[9]

Enric Prat de la Riba: «Catalunya té la força de la prosperitat econòmica, amb el seu acompanyament natural d'energies intel·lectuals, morals i artístiques; la té menys intensa, és veritat, que les nacions estrangeres ben governades; però és, amb contades si bé honrades excepcions, pràcticament l'única dins d'Espanya, la principal representant de la civilització europea en aquest feix mal lligat de kabilas africans que l'Estat espanyol encarna», va escriure en «La Veu de Catalunya».[10]

Bartomeu Robert, l'anomenat «Doctor Robert», fou un important metge i polític catalanista de Barcelona. En Robert va realitzar una conferència que va impartir en l'Ateneu de Barcelona el 14 de març 1899 amb el títol «La raça catalana», que va interrompre «a causa de l'avançat de l'hora» i que no va reprendre «per no donar lloc a males interpretacions per part de la premsa madrilenya». Les idees sobre la configuració craniana en la Península que Robert va presentar en la conferència, sembla que van ser manipulades pel diputat Romero Robledo per atacar al govern de Silvela i van donar una idea equivocada del que havia estat la conferència. En conseqüència, autors de la talla de Menéndez Pidal o Ernest Lluch ho consideraven com el representant més extrem del racisme català basat en la craniometría.[11]

El 1907 el català Francisco Jaume, autor de ''El separatisme a Catalunya'', comentava:

« Els separatistes catalans han començat per exercir de veritables demagogs, adulant la vanitat dels catalans. No han cessat d'insistir en la pretesa inferioritat dels castellans. Que formem dues races diferents i fins i tot oposades: entre les quals ells, els castellans, eren els inferiors i nosaltres els catalans, els superiors. Que per efecte d'aquesta inferioritat era inútil esperar que els castellans poguessin seguir mai l'impuls que nosaltres, els catalans, hem donat al progrés de la nostra pàtria comuna; i que en conseqüència nosaltres havíem de perdre sempre, havíem de ser necessàriament les víctimes en aquest consorci d'ambdós pobles, i per tant que la separació pura i simple era el que procedia. Que res no els devíem, que mai els castellans han fet per nosaltres, els catalans, més que explotar-nos »
— Francisco Jaume, op. cit. Barraycoa (2011), pag. 210

Altres autors que es poden incloure dins d'aquest corrent racialista són Eugeni d'Ors, Bartomeu Robert, Josep Pella i Forgas, Domènec Martí i Julià, Bonaventura Riera, Joan Bardina, Domènec Martí i Julià o Pere Màrtir Rossell i Vilar.[cal citació]

Segle XX[modifica]

Durant la dècada de 1930 alguns corrents del nacionalisme i de l'independentisme català s'havien acostat al feixisme italià i al nazisme alemany, que per la seva banda els veia de forma ambivalent. Així, ja en 1932, el dirigent del Partit Nazi, Dr. Karl Cerff, durant la seva visita a Barcelona, en una entrevista publicada pel diari La Nació Catalana, òrgan del Partit Nacionalista Català, afirmava que «coneix» que els catalans són racialment diferents dels espanyols, defineix als jueus com a enemics del nacionalisme català [...]». No obstant això, el feixisme italià i el nazisme van preferir recolzar al feixisme espanyol, malgrat el memoràndum de maig de 1936, en el qual Manuel Blasi i/o Baldomer Palazón, màxims representants del «pro-feixisme» en Nosaltres Sols!, oferia al NSDAP els serveis dels nacionalistes catalans i bascos a canvi d'una Catalunya independent.[12]

Cap al 1934/35 el sector profeixista de Nosaltres Sols! defensava la superioritat racial dels catalans, enfront dels «africans espanyols», considerats «un element un de la raça blanca en franca evolució cap al component racial africà semític (àrab)». El resultat: un major coeficient d'intel·ligència del català enfront dels «espanyols», la immigració dels quals a Catalunya suposaria un perill de contagi del caràcter «gandul i pro-africà espanyol».[12] Ja en 1931 Nosaltres Sols! havia publicat unes «regles de patriotisme sexual» que havien de seguir «tot català i catalana dignes de tal nom»: «deixant a part honroses i raríssimes excepcions, veurem que l'individu de sang catalana-castellana és híbrid, infecund, com no pot ser d'una altra manera».[13]

Exili[modifica]

Les tesis racialistes van arribar a Mèxic amb l'exili republicà i la revista Quaderns de l'exili, sent la seva figura més important Pedro Bosch Gimpera, un arqueòleg i prehistoriador de renom internacional, que havia estat rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i Conseller de Justícia del govern de la Generalitat. Per a Bosch Gimpera, influenciat pel seu mestre, Gustaf Kossinna, i pels altres autors entorn de Quaderns de l'exili, l'autèntica essència dels pobles d'Espanya, «la veritable arrel ètnica», s'hauria desenvolupat als pobles prehistòrics de la península que haurien determinat dos grups diferents, els pobles ibers —identificats amb els països catalans i amb els bascos— i els celtes —identificats amb els castellans—, els quals les seves característiques s'haurien mantingut fins a l'actualitat. Així, Bosch Gimpera considera que les diferències racials entre catalans i castellans es basen en un fet científic que explicaria la Guerra Civil en un enfrontament sempitern entre dos pobles que només han estat units a causa de la «antinatural» i «catastròfica» intervenció de cartaginesos i romans: «sota l'aparent assimilació romana o sota les unificacions musulmanes o modernes, aquesta diversitat [ètnica d'Espanya] continua latent i la personalitat dels pobles roman intacta». L'Estat no seria més que una superestructura parasitaria de privilegiats i distant de l'arrel del poble, que oculta la seva veritable naturalesa.[14]

Mapes que, segons Bosch Gimpera, mostren la continuïtat de les diferències entre catalans/ibers i castellans/cèltics:[14]

El murcianisme[modifica]

L'historiador Ferran Soldevila, en un article de 1933, denunciava que els immigrants andalusos i murcians no s'adapten a viure a Catalunya, al contrari que els immigrants aragonesos. Així els de Múrcia i Albacete meridionals serien de baixa condició social, analfabets i en gran part malalts, sobretot de tracoma, acaparant els hospitals. Per Soldevila, que murcians poguessin residir lliurement a Catalunya, era un escàndol que convertia en inútil la repatriació d'emigrants parats.[15]

Poc després se li unirien uns altres, com el periodista Carles Sentís, que en els seus articles acusava a les «hordes invasores» murcianes de no pagar els lloguers, no respectar els contractes, ser de modals rudes i practicar l'amor lliure, la qual cosa representava un dels majors perills, per l'augment demogràfic de l'element no català. Els articles de Sentiu van tenir un gran impacte i el diari catalanista El Be negre comentava a les seves pàgines «Espanya per als espanyols. Catalunya per als murcians».[15]

Ja el demògraf Josep Anton Vandellós en el seu llibre Catalunya, poble decadent (1935) alertava de l'arribada d'una població que no era assimilable.[15]

La paraula «xarnego», que havia evolucionat des del significat purament de mescla biològica de «chucho», «gos sense raça», a través del significat de «fill de català i foraster», en les dècades de 1960 i 1970 va passar a significar «immigrant d'una regió espanyola de parla no catalana», és a dir, forà a Catalunya, fins a acabar amb un sentit lingüístic de «aquell que no parla català», però sense acabar de perdre les connotacions pejoratives biològiques i classistes anteriors.

L'autora Montserrat Clua i Fainé, de la Universitat Autònoma de Barcelona, considera que aquests mecanismes d'exclusió es van tornar a emprar Catalunya per fer front a l'ona d'immigració extracomunitària que es va donar a Espanya en la dècada de 1990.[16]

També es pot rastrejar la seva influència en els textos de joventut de Jordi Pujol,

« L'home andalús no és un home coherent, és un home anàrquic. És un home destruït [...], és generalment un home poc fet, un home que fa centenars d'anys que passa gana i que viu en un estat d'ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat. Sovint dóna proves d'una excel·lent fusta humana, però d'entrada constitueix la mostra de menys valor social i espiritual d'Espanya. Ja ho he dit abans: és un home destruït i anàrquic. Si per la força del nombre arribés a dominar, sense haver superat la seva pròpia perplexitat, destruiria Catalunya. Introduiria en ella la seva mentalitat anàrquica i pobríssima, és a dir la seva falta de mentalitat. »
— Jordi Pujol, publicat per primera vegada el 1958 i de nou el 1976.[17]

En el seu moment, Pujol va matisar i va defensar la seva posició, encara que posteriorment es va disculpar, quan el 2011 el partit Ciutadans va emprar el text en un vídeo electoral.[18]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «El discurso de la hispanofobia: racismo y xenofobia en el nacionalismo catalán» (en español). Aportes, 84, Error de l'script: no existeix el mòdul "data"., pàg. 182-192. ISSN: 0213-5868 [Consulta: Error de l'script: no existeix el mòdul "data".].
  2. Ortigosa Martín, José Luis. La cuestión catalana II: Desde junio de 1713 hasta junio de 2018. Vision Libros, 2018, p. 433. ISBN 9788417405618 [Consulta: Error de l'script: no existeix el mòdul "Data".]. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Barraycoa (2011):209-220
  4. 4,0 4,1 Caja (2009):57
  5. Caja (2009):54
  6. {{{títol}}}. 
  7. Caja (2009):61-62
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Caja (2009):74-113
  9. ABC
  10. ABC
  11. Caja (2009):133-174
  12. 12,0 12,1 «Nacionalismos periféricos y fascismo. Acerca de un memorándum catalanista a la Alemania nazi (1936)» (en español). Historia Contemporánea, 7, Error de l'script: no existeix el mòdul "data"., pàg. 311-333. ISSN: 1130-2402 [Consulta: Error de l'script: no existeix el mòdul "data".].
  13. Laínz (2014):177-178
  14. 14,0 14,1 Caja (2009):114-132
  15. 15,0 15,1 15,2 «El discurso de la hispanofobia: racismo y xenofobia en el nacionalismo catalán» (en español). Aportes, 84, Error de l'script: no existeix el mòdul "data"., pàg. 182-192. ISSN: 0213-5868 [Consulta: Error de l'script: no existeix el mòdul "data".].
  16. «Catalanes, inmigrantes y charnegos: “raza”, “cultura” y “mezcla” en el discurso nacionalista catalán» (en español). Revista de Antropología Social. Universidad Complutense de Madrid [Madrid], 20, Error de l'script: no existeix el mòdul "data"., pàg. 55-75. ISSN: 1131-558X [Consulta: Error de l'script: no existeix el mòdul "data".].
  17. «Andaluces de Pujol» (en español). El Mundo. El mundo por dentro y por fuera, Error de l'script: no existeix el mòdul "data".. [Consulta: Error de l'script: no existeix el mòdul "Data".].
  18. «Jordi Pujol alaba el arraigo en Catalunya de los inmigrantes andaluces y extremeños» (en español). La Vanguardia, Error de l'script: no existeix el mòdul "data".. [Consulta: Error de l'script: no existeix el mòdul "Data".].

Bibliografia[modifica]

  • Barraycoa, Javier. Historias ocultadas del nacionalismo catalán. 1ª. Madrid: LibrosLibres, 2011. ISBN 978-8492654765 [Consulta: Error de l'script: no existeix el mòdul "Data".]. 
  • Caja, Francisco. La raza catalana. Juaristi, Jon (prólogo). 1ª. Madrid: Encuentro, 2009. ISBN 978-84-7490-997-5. 
  • Laínz, Jesús. España contra Cataluña: Historia de un fraude. 1ª. Madrid: Encuentro, 2014. ISBN 9788490552483. 

Error de Lua a Mòdul:Authority_control a la línia 411: attempt to index field 'wikibase' (a nil value).


This article "Racialisme català" is from Wikipedia. The list of its authors can be seen in its historical and/or the page Edithistory:Racialisme català. Articles copied from Draft Namespace on Wikipedia could be seen on the Draft Namespace of Wikipedia and not main one.