Reivindicacions territorials de l'Àrtic i Antàrtida

Topografia i temperatures de l'Àrtic

La Brega pels Pols, Guerra dels pols o Reivindicacions territorials de l'Àrtic i Antàrtida és la guerra que, des de la dècada dels 2010 almenys, els Estats Units amb els seus aliats, la Xina, Rússia i alguns països llatinoamericans com ara l'Argentina, escenifiquen per la possessió de l'Antàrtida i Groenlàndia on el canvi climàtic hi dibuixa noves rutes comercials amb més espais d'exploració d'hidrocarburs.

Les quatre claus de la guerra dels pols

Ubicació

Es pot explorar més informació sobre l'Antàrtida al CosmoCaixa de Barcelona.

Grenlàndia és una nació sense estat situada a l’Àrtic, al pol nord, amb una superfície de 2100 quilòmetres quadrats, vora l’equivalent a uns Països Catalans multiplicats per deu. Fa frontera amb Canadà, el Quebec, Islàndia, Rússia, Noruega, Escòcia, Irlanda, els Països Baixos i Dinamarca, però és a curta distància del Canadà, a molta llarga distància de Dinamarca i Irlanda.

És una illa glaçada i situada al vell mig de l’Oceà Glacial Àrtic. Els trajectes de vol entre Londres i Nova York passen innegociablement per l’espai aeri de Grenlàndia, per bé que no fa frontera amb Anglaterra. L’illa està recoberta d’una capa de galç de prop de 3000 metres de forma permanent, és a dir, durant tot l’any. El casquet polar, però, recobreix el 80% de la seva superfície, de forma que la resta del territori és habitable, però difícilment practicable. Les zones habitables voregen tota la costa de l’illa i hi viuen 58.000 inuits.

En mig de l’Oceà Àrtic, tot junt a Grenlàndia, a la frontera nord, el mar s’omple d’una gran banquisa de set milions de quilòmetres quadrats que queda normalment inalterable per les altes temperatures. Però, tanmateix, el canvi climàtic n’està accelerant la desintegració. És sobre aquesta banquisa que s’hi juga la nova brega entre la Xina, Rússia i els EUA.

A l'altra punta del globus hi trobem l'Antàrtida. Contràriament a Grenlàndia, no hi ha cap continent, és a dir, no hi ha terra. Tot és gel. La batalla pels pols hi és entre països llatinoamericans, països europeus, a més de la Xina.

Situació política

Grenlàndia és Dinamarca legalment. Dinamarca la va colonitzar durant el segle XIX i XX. Ara és una colònia per a l’ONU, però una nació per a Dinamarca. La presa de consciència sobre les colonitzacions han dut Dinamarca a reconèixer-ne l’estatut de nació sense estat i amb dret a autodeterminar-se. En aquest sentit no és dins la Unió Europea per decisió pròpia, és a dir, malgrat ésser una colònia danesa, Dinamarca li ha donat dret a decidir sobre si vol o no ser dins la Unió Europea, com a estat de facto a banda. Però aquesta situació, que és reconeguda arreu del món i que cap altre país posa en entredit, no ha estat sempre així.

La nació ha estat una colònia durant dos segles. L’any 1953 accedeix a ser dins la Corona danesa, com a territori a banda. L’any 1979 es dota d’estatut d’autonomia, el qual li dona dret a tenir govern i parlament propis. L’any 2008 es proposa a Grenlàndia una reforma de la Constitució danesa per tal que pugui autodeterminar-se quan li plagui, tornant-se, a ulls de la monarquia i de la seva Constitució, una nació dins de la nació danesa.

El referèndum sobre el nou text constitucional ha tingut el vist-i-plau del 75% de la població i ha entrat a formar part de la legislació danesa l’any 2009. Actualment l’ONU reconeix que els habitants originaris de Grenlàndia són els Inuits i que conformen poblacions indígenes en perill d’extinció.

A l'altra punta l'Antàrtida no és legalment de ningú. És declarada zona de recerca científica, antre més motius, perquè la vida humana hi és gairebé impracticable.

Recursos

Grenlàndia és un territori ben dotat. Les costes permeten pescar i prop del 90% del PIB de la nació grenlandesa s’extreu dels beneficis que aporta la pesca. Però, a més de la pesca, hi ha un sol ric en minerals. Les costes van plenes de ferro, zinc, plom, niobi, or, coure, urani i de terres rares, a més d’hidrocarburs, com el petroli i el gas. ESSO, Cairn, Husky Energy o Shell exploten els hidrocarburs, però es torna d’allò més difícil dur-ho a terme degut a les condicions climàtiques del país. Prop del 85% del territori el cobreix un casquet glacial. Es troba al cercle polar àrtic, al límit on el sol no es pon en el solstici d’estiu i d’hivern. El cercle polar no consta de cap continent, però de l’Oceà Glacial Àrtic, i una illa glaçada, Grenlàndia.

Aquesta situació climàtica, aparentment desavantatjosa, té una doble cara. En efecte, el territori nacional grenlandès, amb el casquet glacial, posseeix prop del 10% de l’aigua dolça congelada existent a tot el planeta. El canvi climàtic fon aquesta gran capa de gel i a primera vista el potencial és enorme, perquè hom pot aprofitar-se'n. Ara bé, sense aquesta capa de gel gegantesca, el clima es desregula globalment i això provoca catàstrofes en territoris no glaçats, com els continents americà o europeu. El contacte entre aigua dolça i calenta, és la bona barreja per sacsejar les costes del nord d’Europa, tot començant per la Península ibèrica i perllongant-ho a Escandinàvia.

La banquisa de set quilòmetres quadrats es fon com més va més i això posa en perill la supervivència dels ossos polars, així com de les espècies animals en general que hi viuen. Però, econòmicament, resulta d’un gran avantatge perquè obre noves possibles rutes comercials amb què fer-hi passar el comerç mundial. A més a més, facilita l’accés a matèries primeres cobejades, com són els hidrocarburs. En prospeccions fetes a tot l’Àrtic, s’ha descobert una gran presència d’hidrocarburs soterrats sota capes de gel de 3000 metres.

La brega pels pols

L'afer grenlandès

L’afer grenlandès és un assumpte d’autodeterminació barrejat a interessos comercials i militars. El lloc és habitat des de ben inicialment pels inuits amb cultura pròpia, però han estat colonitzats pels europeus. Avui és territori danès. Dinamarca li ha cedit un estatut d’autonomia de conformitat amb la seva condició. Té dret a autodeterminar-se quan li plagui. Ara bé, el territori és difícilment practicable segons la premsa francesa per les condicions climàtiques i no aconsegueix autosuplir-se. El 70% del seu pressupost prové de Dinamarca. Per tal de proclamar la independència, Grenlàndia necessita trobar recursos amb què pugui sobreviure sense necessitar de l’assistència de cap altre. Altres països amb situacions pitjors o similars han aconseguit prosperar, per això es podria dir que la dependència econòmica per a la secessió és molt matisable. Dit això, l'actitud de Dinamarca és considerada per molts autors força més responsable i civilitzada que la negació permanent del dret a autodeterminació d'altres països.

A aquest aspecte s’hi n’afegeix un altre, el de les rutes comercials. La Xina, Rússia i els Estats Units han entès perfectament que el desglaç de la banquisa, causat pel canvi climàtic, obre noves vies de passatge dels seus vaixells. Voldrien aprofitar-se’n per estalviar-se l’estret d’Osmund i el Canal de Suez. El desglaç, en ultra, està deixant al descobert àrees immenses d’hidrocarburs.

Transició ecològica

La brega pels pols posa de seguit en evidència les falses esperances de la població occidental de veure l'anomenada "transició energètica" posar-se en marxa o la substitució del model econòmic actual per una "economia circular". En efecte, malgrat els noms, diversos, ben sovint provinents del govern francès, "transició energètica", "canvi energètic", "economia circular", etc, res de tot això s'ha dut a terme. Els EUA i la Xina, principals contaminadors del planeta, han negat durant dècades el canvi climàtic amb l'ajuda de pseudocientífics, etc.

El seguiment de les conferències internacionals pel canvi climàtic són una evidència major. Occident n'ha celebrat al voltant d'una vintena, fet que abraça gairebé tres dècades, i cap canvi d'actitud a la vista. El govern francès mateix fou criticat per Greta Thumberg per negligir el canvi climàtic i mentir a la població. En efecte, França va omplir els faristols d'orgull a la darrera celebrada a París, tot sabent que no hi hauria acord, gens probable de manera que podia tot seguit deixar en evidència que qui no vol la "transició" són els EUA i la Xina. Thunberg deixà el president francès i copríncep andorrà en evidència.

Les ciutats-jardins s'han anat construint, ans el contrari, en dictadures com a manera de fer-se propaganda mitjançant l'ajut dels diners que genera el petroli. Alhora Europa ha tornat ciutats que no són jardí, en jardins a la seva propaganda turística. És el cas de la ciutat de Viseu a Portugal. Per aquest motiu, per no confondre la realitat amb la ficció, paguen les troballes sobre noves ciutats sortides del no-res a la Península aràbiga i fins i tot a l'Àsia, com ara Singapur.

Lluny de ser llocs idíl·lics, són un infern, no pas per les condicions climàtiques, més aviat per la dictadura mateixa. Singapur com la resta d'estats asiàtics és un règim autoritari.

Paral·lelament, Indonèsia s'ha vist forçada a construir una capital de bell nou, a pocs quilòmetres de l'actual. La seva construcció és el reflex del model econòmic mateix, és a dir, sense tenir en consideració el medi ambient. Així com a Mèxic, la capital indonèsia no reposa sobre basaments sòlids, avui la ciutat s'enfonsa i hi ha perill per a la població urbana.

Islàndia: paradoxa climàtica

Entre independència...

Mapa representant les principals plaques tectòniques a Islàndia. En gris el tram de dorsal atlàntica travessa totalment l'illa.

Grenlàndia és i ha estat una zona estratègica militarment parlant, la qual cosa ens obliga a parlar d’Islàndia. Com el seu homòleg islandès, les dues illes són un punt estratègic, un pont per controlar militarment Europa davant de Rússia i la Xina, enemics ideològics dels EUA i el Regne Unit.

Constituïa fins i tot una zona de protecció contra Alemanya, enemiga de França a les dues guerres mundials. En efecte, Islàndia gaudeix una situació privilegiada, al vell mig entre dos continents, amb frontera de cara a França i Canadà. Però el desgel grenlandès obre noves rutes comercials, i també, sobretot, càlculs per establir més estacions militars que protegeixin el comerç estatunidenc, rus i xinès.

Islàndia és un estat independent reconegut per l’ONU l’any 1946. És una illa situada al nord d’Europa. Fa frontera amb Grenlàndia, Irlanda, Escòcia, França, els Països Baixos, Dinamarca i Noruega. Històricament va ser dins de Dinamarca, una colònia com l’és actualment Grenlàndia. Però, contràriament a la nació grenlandesa, se situa tot just al sud de la línia del cercle polar, a una justa distància, no gaire lluny. Per això mateix el seu nom anglès, Iceland vol significar en català Illa de Gel. És, de certa forma, una manera de dir-nos com d’important és el clima per a aquesta illa. El paisatge islandès és contrastat. El gel es combina de lava, emesa pels seus volcans, de tundra, que amb un clima fred, neu i estius calents, tot i que lluny de les temperatures d’Europa continental.

Geogràficament és al vell mig de dues plaques tectòniques que n’han originat Islàndia. És doncs una illa volcànica situada entre la dorsal marítima que separa els dos continents any a any a l’Oceà Atlàntic. Històricament va ser l’últim estat europeu actual a ser poblat. Més concretament, foren els víkings els qui s’hi instal·laren en primer lloc i sota les ambicions aventureres d’Enric el Roig. L’any 995 Grenlàndia és trepitjada per víkings, els quals es traslladen tot seguit al Quebec. Amèrica és doncs descoberta durant el segle X de la mà dels danesos, no pas dels castellans.

Si es volgués fer d’Europa el centre del món, caldria dir que foren els danesos, no pas els castellans, qui descobriren Amèrica, però, tot i això, Amèrica ja estava habitada abans hi trepitgessin els víkings.

L’any 1000 el territori nacional islandès és evangelitzar de la mà dels danesos. El país viu tot començar el segle XX moviments independentistes que aposten per la independència de l’illa. Dinamarca n’impossibilitat la secessió, però just després de la Segona Guerra Mundial, la situació geogràfica d’Islàndia agrupa tots els condicionats per tal que es pugui autodeterminar. En efecte, durant la guerra els Estats Units varen instal·lar-hi bases militars amb què miraven de fer front a Alemanya i, en aquest sentit, transformar l’Illa en una estació militar estratègica per protegir el Regne Unit, desembarcar a França i fer retrocedir les tropes Alemanyes. I és que entre Europa i Islàndia, hi ha uns 1800 Km, i entre Amèrica i Islàndia, uns 2500 Km més.

Quan Dinamarca és ocupada per l’exèrcit feixista alemany, el govern dels EUA s’apressa a implantar les seves tropes a Islàndia amb l’objectiu d’evitar que l’Illa també sigui possessió alemanya. Entre Islàndia i Grenlàndia hi ha una distància de 300 Km. És a dir, bo i reconeixent el potencial econòmic de Grenlàndia, era d’allò més primordial posseir l’illa, abans que ho fessin els alemanys. D’aquesta forma es pot apreciar com Islàndia és una zona altament estratègica. Durant la guerra les bases militars estatunidenques al país varen permetre tornar el petit estat en una vàlvula de porta-avions.

La situació de la Segona Guerra Mundial determina doncs l’accés a la independència. Dinamarca ha de cedir i donar dret a secessió a Islàndia perquè, ultra els discursos anticolonials dels Estats Units, l’Imperi americà volia assentar-hi definitivament unes bases militars i era molt fàcil negociar-ho amb un govern local, que fer-ho amb Dinamarca. D’aquesta manera es podria dir que la situació geopolítica va acabar generar els requisits necessaris perquè els moviments independentistes sortissin guanyant.

Paga la pena recordar que els Estats Units ja varen sol·licitar a Dinamarca comprar Islàndia tot començar el segle XX. Dinamarca va rebutjar la proposta però els EUA volien d’aquesta manera controlar les rutes comercials que van d’Amèrica fins a Escandinàvia. L’interès no és només una zona militarment estratègica, l’és també a nivell comercial.

Per tot això Islàndia va beneficiar-se del Pla Marshall, adhereix a l’OTAN, etc. Durant l’esclat de la Guerra de Corea, els EUA tornen a fer d’Islàndia un pont militarment estratègic, raó que porta el govern estatunidenc a instal·lar-hi la base militar de Keflavik. A la Primera Guerra Freda, el país torna a ser un lloc estratègic contra la Unió Soviètica perquè permetia de protegir el comerç aeri entre Amèrica i Europa. Per l’ocasió es varen instal·lar dos radars a Islàndia que apuntaven Amèrica i Europa, de forma a controlar qualsevol moviment militar de la Unió Soviètica.

...i dependència

En blau els països actuals, en verd els obligats a unir-se a l'Espai Schengen.

Degut a la nova situació generada pel canvi climàtic, els EUA desmantellen les seves bases militars l’any 2006, cosa que va esgarrifar la política del país, potser no tant la població que durant anys i panys es va manifestar en contra de la presència militar estatunidenca en territori nacional. No deixa de ser del tot cert, però, que les noves bel·ligeràncies entre la Xina, els EUA i Rússia, tornin a fer d’Islàndia un port estratègic a nivell militar. El govern islandès, per la seva banda, estima que la retirada de les tropes estatunidenques posa les seves fronteres nacionals en perill.

Això no obstant, tots aquests avantatges militars i comercials, fan ombra als grans desavantatges climàtics. L’illa té una superfície de 100.000 quilòmetres quadrats aproximadament. Hi viuen uns 300.000 habitants, tres quartes parts dels quals són a la capital, densament poblada. Els corrents marítims del sud, vinguts de Mèxic, són els únics que aporten calor a Islàndia, el nord queda cobert de neu. Quatre grans glacials sojornen en territori nacional amb prop d’una cinquantena de volcans. El territori també està alimentat de guèisers.

Aquesta situació natural només permet l’agricultura en un 1% de tot el territori i un 20% de pasturatge i ramaderia. Això sí, els guèisers han estat aprofitats per instal·lar centrals geotèrmiques, fet que torna el país autosuficient en electricitat. La pesca és el principal sector de l’economia amb tres ports situats majoritàriament al nord del país. La pesca, finalment, ha fet anys ençà una gran querella entre el Regne Unit i Islàndia perquè el país ha estès les seves zones d’explotació i això no ha estat del grat de la Royal Navy. Islàndia va haver de fer ús de la Primera Guerra Mundial per esvair les amenaces britàniques. En efecte, durant els anys 1970 amenaça el Regne Unit de sortir de l’OTAN si no es desdeia de les seves pretensions costaneres sobre Islàndia.

Des del final de la guerra, Noruega, Islàndia i Leitchenstein s’han unit a l’espai Schengen amb motius econòmics i polítics. Es tractava de no ser dins la UE per evitar els límits que imposa l'ens a la seva sobirania, però, alhora, poder gaudir del mercat interior europeu. El desallotjament de les tropes estatunidenques d’Islàndia, a la vegada que el fuet que ha suposat la Crisi de les Subprimes, ha replantejat les estratègies polítiques i econòmiques del petit país. En necessitar finançament, Islàndia ha volgut adherir-se a la Unió Europea, però, justament, ha estat en aquest àmbit un país exemplar. La gestió de la crisi, la forma com es van menar les protestes contra els polítics i els bancs, ha evidenciat com la Unió Europea és un agent més perjudicial que beneficiós. No deixa de ser cert, però, que Islàndia va viure els Anys Daurats molt bé, tronant-se el país amb el creixement econòmic més elevat d’Europa. El seu PIB s’igualava al de França i, després de la guerra freda, el país continuà vivint sota una bombolla financera que va esclatar amb la crisi.

La Unió Europea és la principal interessada a poder accedir a Islàndia perquè el 72% de la pesca que produeix el país se’n va directament als països membres de l’UE. Ara bé, Islàndia trobaria tot l’interès de ser dins l’UE per qüestions militars i prou. Islàndia com Noruega no volen ser dins la UE. Les seves poblacions ho han manifestat diverses vegades. La Crisi de l'euro a Grècia ha demostrat igualment a Islàndia que la Unió Europea no respecta les decisions refrendades. La democràcia no sembla ser-hi una prioritat. Alhora ha demostrat que no es respecta la sobirania de cap estat, llevat del francès i alemany. Finalment, el procés independentista català ha demostrat que la Unió Europea no respecta el dret a autodeterminació de les nacions. Deixa que hi hagi presos polítics, ciutadans civils i exercici de professió política, al si de la institució i permet les ingerències a països tercers per motivacions ideològiques, com ara la provocació de fallides bancàries a Andorra. Manté dobles vares de mesurar en relació a l'autodeterminació dels pobles de tal forma que animen el creixement de l'extrema dreta. Tampoc no ha defensat Ucraïna de les ingerències russes. Crimea és avui encara territori rus. Tot plegat no anima a una adhesió en aquest país, gelós de la seva independència.

Referències

This article "Reivindicacions territorials de l'Àrtic i Antàrtida" is from Wikipedia. The list of its authors can be seen in its historical and/or the page Edithistory:Reivindicacions territorials de l'Àrtic i Antàrtida. Articles copied from Draft Namespace on Wikipedia could be seen on the Draft Namespace of Wikipedia and not main one.

---

 Facebook Page

🐤 Twitter Follow us on Twitter !

Read or create/edit this page in another language

• Reivindicacions territorials de l'Àrtic i Antàrtida in English