You can edit almost every page by Creating an account. Otherwise, see the FAQ.

El treball en Simone Weil

De EverybodyWiki Bios & Wiki
Salta a:navegació, cerca

Simone Weil va ser una filòsofa reconeguda per la seva pretensió de acurtar al mínim les distancies entre el seu pensament i la seva biografia. Per tant, per tal de comprendre quin paper juga, en el seu pensament la qüestió del treball és necessari aproximar-se a la seva història. Concretament, a las decisions que va prendre per viure allò que ella va denominar, a una carta a Albertine Thevenon, la vida de veritat.[1] La veritat era per Weil el seu horitzó vital i intel·lectual[2] i s’ha d’enquadrar la seva teoria del treball dintre d’aquest plantejament. Aquest projecte de veritat, que és el motor que impulsa el seu pensament, és alhora un foc de trobada entre les ànimes humanes; com ella mateixa escriu: la necesidad de verdad es la más sagrada de todas.[3] Però aquest projecte tan sols podria complir-se a través de la renuncia dels seus privilegis:[4]deixar la seva plaça de professora per experimentar directament amb els treballadors de les fabriques l’opressio i l’esclavitud obreres. Aquesta sortida de la torre de marfil la llençaria directament, al desembre de 1934, a les portes de la fàbrica. Aquest període, va ser per Weil una mena de revelació; la revelació d’un horror.Aquesta experiència va convertir-se en una condició indispensable per a teoritzar sobre la condició obrera, de fet, va criticar a alguns dels grans líders del moviment comunista precisament per mancar d’aquesta experiència. En la mateixa carta a Albertine Thevenon citada anteriorment, escriu:

“Solamente pensar que los grandes jefes bolcheviques pretendían crear una clase obrera libre, y que ninguno de ellos -Trotsky seguro que no, Lenin creo que tampoco- había puesto los pies en una fábrica y por consiguiente no tenían la menor idea de las condiciones reales que determinan la esclavitud o la libertad para los obreros, la política me parece una siniestra gamberrada (Weil, Ensayos sobre la condición obrera, 1962, pág. 16)”

Nomes experimentant l’opressió en les pròpia carn, és possible definir-la, comprendre vertaderament en què consisteix. D’aquesta manera, la construcció del projecte polític de Weil té de base el compromís amb els malaurats i passa necessàriament per entendre la pròpia contemporaneïtat a través de l’experiència directa amb els mals de la seva època.. Degut a aquesta manera de viure la seva vida, podria dir-se que l’obra de Weil supura tragèdia. No obstant,  entreteixint política i mística, la seva concepció de la feina s’ha d’entendre sota la llum de l’espera i l’esperança.[5][6]Per a Weil, hi ha quelcom sagrat en nosaltres que ens dirigeix cap a la bellesa i la justícia, com un pont que ens connecta amb allò més diví en nosaltres. Aquest petit raig de llum es veu directament reflectit al concepte de revolució.[7]

Encara que el pensament de Weil té una clara impremta marxista, a finals del 1934, publica, a la revista francesa comunista La Critique Sociale, lo que en un principi havia de ser un article a on criticava alguns aspectes de la teoria marxista, però que no obstant, va acabar convertint-se en Reflexiones sobre las causas de la libertad y la opresión social, un assaig (inclou la crítica esmentada) a on explora els mecanismes d’opressió immersos a les estructures socials.[8]

L’era de la industria i les seves noves dinàmiques econòmiques i socials, varen aconseguir pervertir lo que amb anterioritat havia estat la honorable acció del treball.[9]El treball no era només una acció amb la que el subjecte aportava alguna cosa a la comunitat o aconseguia satisfer les seves necessitats més bàsiques, era un punt de connexió entre allò humà i la matèria, una via de contacte amb la natura.[10]No obstant, l’era de les grans fàbriques va portar formes de treball que Weil reconegué com esclavitud y que tan sols funcionaven sustentant-se sobre la imposició de ordres i l’exigència de velocitat en els moviments, a més de la forçositat d’exhaustives hores de treball en cadena.[11] Degut a la natura del seu caràcter, en una carta es descrivia com torpe i mai lo suficientment ràpida. De fet, mai va assolir el rendiment exigit. Això no fou mai motiu d’acomiadament però , ja que els diners guanyats eren proporcionals a la quantitat produïda, el seu sou era tan baix que ni tan sols cobria les seves despeses alimentaries. Si la seva situació era ja penosa, presenciar com aquelles persones forçades a treballar diàriament a preu fet, mecànicament i a una velocitat vertiginosa per a poder sobreviure al món, li va fer donar compte de la malaurança (le malheur):[12] el desarrelament de la vida, la mort a mitges. El seu caràcter i el seu cos van debilitar-se i el món amagava la seva cara amable, la seva hospitalitat i la seva bellesa. Weil va pensar que un dels dos motius que afavorien les dinàmiques que se donaven entre caps i obrers i que, per tant, afavorien l’opressió, estaven lligats a idees profundament arrelades al imaginari social. Un imaginari social conformat per els ideals de la tècnica i que va introduir in criteri que separaria als obrers: la qualificació. Aquest concepte és l’encarregat de motivar la divisió entre persones especialitzades i persones no especialitzades, lo que se traduiria la distinció entre persones que donen ordres i les que les obeeixen.[13]Això reorganitza la vida social posant en el centre la lluita pel poder. Assumir el rol de servidor en un treball que no deixa espai per a la reflexió és lo que permet la creació i perpetuació de la condició d’esclavitud. Se dona una tensió que s’ha de resoldre: la necessitat de supervivència més primària contra la cura de l’ànima. La configuració del món exigeix que les necessitats de supervivència més bàsiques es satisfacin a través de l’acció del treball, però les condicions del treball no permeten espai al pensament.[14] Aquesta és la gran contradicció que s’ha de resoldre per tal de viure a un món més just i ens sigui permès aproximar-nos a la vida amb una virtut geomètrica. En el seu escrit sobre Descartes, afirma que,  a fin de cuentas, la única sabiduría consiste en saber que hay un mundo, es decir, una materia que solo el trabajo puede cambiar.

Els canvis en les formes de treball son necessaris en tant que aquest conforma la nostra manera d’habitar el món[15]i també la constitució del propi subjecte. El treball és, en definitiva, com ens ocupem del món i de nosaltres mateixos. Ser un dels nostres medis de relació amb la natura fa que sigui determinant en el nostre procés d’arrelament. Si el treball no és un mitjà favorable pel nostre arrelament, passen dos coses: la natura es torna hostil i l’utilitzem, a l’hora d’enfrontar-nos amb la seva magnificència, a les màquines com escut, i l’ésser humà es cosifica, és a dir, esdevé no persona sinó cosa. No obstant, una de les grandeses de l’ésser humà el poder de canviar allò que l’envolta, per poder re-configurar el món i així també la seva pròpia existència.[16] Per això és necessari que el treball sigui una eina de reconciliació i no de separació. Treball, veritat i realitat son tres conceptes que conformen una unitat i a través d’ells decidim el lloc que ocupem al món.[17]

A la problemàtica del treball, trobem un tema recurrent en el pensament de la filòsofa: el temps. Amb l’absència absoluta del domini del temps, la mirada atenta i la reflexió no poden donar-se. No es tracta de tenir un accés il·limitat al temps lliure, tampoc de destruir les màquines, és tracta més aviat d’arribar a formes superiors de treball mecànic per a garantir l’equilibri entre ordre i llibertat. El treball ha de donar-se de tal manera que ens garanteixi una experiència de la natura a on puguem apreciar la seva bellesa i constituir-nos com a subjectes. A pesar d’això, és important recalcar que l’ètica weiliana està basada en la creença que és beneficiós ser obedient, però ser-ho a aquelles persones que estiguin orientades cap al bé, entès de manera absoluta. La forta impremta de la geometria en el seu pensament fa que Weil concebi el món com allò que és ordenat i ho és de manera necessària. També creu que l’obediència és una necessitat de l’ànima. Per això no advoca per l’abolició del treball mecànic, sinó que entén que aquesta mecanicitat s’hauria de donar, en tot cas, dirigida cap al bé moral i no cap als interessos econòmics que son font primordial del desarrelament.[3]

Entreteix la seva concepció del treball amb la bellesa,[18] indici de la constant inclinació de la filòsofa cap a allò etern, allò diví.Allò que té a veure amb la gràcia. Si la malaurança està vinculada al desarrelament, pot dir-se que la bellesa esdevé un lloc d’arrelament per lo que l’experiència del treball, en tant que mitjà de comunicació amb la natura, hauria de posar-nos en relació amb ella.


This article "El treball en Simone Weil" is from Wikipedia. The list of its authors can be seen in its historical and/or the page Edithistory:El treball en Simone Weil. Articles copied from Draft Namespace on Wikipedia could be seen on the Draft Namespace of Wikipedia and not main one.

  1. Weil, Simone. Ensayos sobre la condición obrera. Madrid: Nova Terra, 1962, p. 20. 
  2. Weil, Simone. «La verdad». A: Echar raíces. Madrid: Trotta, 1996, p. 48. 
  3. 3,0 3,1 Weil, Simone. Echar Raíces, p. 51. 
  4. Pétrement, Simone. Vida de Simone Weil. Trotta, 1997, p. 344. 
  5. Revilla, Carmen. «Prólogo a Ensayos de la condición obrera». A: Bajo el peso de la espera. 
  6. “Estar «bajo el peso» indica el modo de situarse en la realidad, teniendo, como dirá de los griegos en su comentario a la Ilíada, «el valor de no mentirse», de tal manera que el sometimiento «a la prueba de lo real» no significa resignación, sino aceptación que nace del amor a la realidad y reconocimiento de las limitaciones  que esta impone, con el convencimiento, sin embargo, de que lo que es límite y obstáculo es también Puente que, si se reconoce y se sabe utilizar, permite ir más allá.” (Revilla, 2003. Prólogo a Ensayos sobre la condición obrera. «Bajo el peso de la espera»Página 11)
  7. “Hay, sin embargo, desde 1789, una palabra mágica que contiene todos los futuros imaginables y nunca está tan cargada de esperanza como en las situaciones desesperadas; es la palabra «revolución».” (Weil, Reflexiones sobre las causas de la libertad y la opresión social, 2015, pág. 24)
  8. “El trabajo ya no se realiza con la orgullosa conciencia de ser útil, sino con el sentimiento humillante y angustioso de poseer, solo por el hecho de disfrutar, sencillamente, de un puesto de trabajo, un privilegio concedido por un pasajero favor de la suerte, privilegio del que están excluidos muchos seres humanos.” (Weil, Reflexiones sobre las causas de la libertad y la opresión social. Madrid: Trotta, 2015, pág. 23)
  9. Weil, Simone. Reflexiones sobre las causas de la libertad y la opresión social. Madrid: Trotta, 2015, p. 23. 
  10. Weil, Carmen. «Habitar el universo: el tema del trabajo en el pensamiento político de Simone Weil». A: Simone Weil: nombrar la experiencia.. Madrid: Trotta, 2003, p. 97. 
  11. Weil, Simone. Reflexiones sobre las causas de la libertad y de la opresión social.. Madrid: Trotta, 2015, p. 16. 
  12. «La desgràcia és un desarrelament de la vida, un equivalent més o menys atenuat de la mort, que es fa present a l’ànima de manera irresistible per l’impacte del dolor físic o el temor davant la seua inmediatesa.» Weil, Autobiografía espiritual i altres escrits de Marsella, 2008. Pág 62.
  13. Weil, Simone. Reflexiones sobre las causas de la libertad y la opresión social. Trotta, 2015, p. 53. 
  14. Revilla, Carmen. Simone Weil: nombrar la experiencia. Trotta, p. 98. 
  15. Revilla, Carmen. Simone Weil: nombrar la experiencia. Madrid: Trotta, 2003, p. 104. 
  16. Weil, Simone. Cuadernos. Trotta: Trotta, 2001, p. 58. 
  17. Revilla, Carmen. Simone Weil: nombrar la experiencia. Madrid: Trotta, 2003, p. 101. 
  18. Weil, Simone. Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella. València: Denes, 2008, p. 101. 


Read or create/edit this page in another language[modifica]