Cavalleria medieval, nocions bàsiques

La cavalleria és un element clau per entendre la literatura medieval, ja que neix a occident entre els segles XI i XIII i ho fa a la mateixa vegada que les literatures romàniques. Un dels aspectes que més criden l'atenció en l'ús de la cavalleria per part de la literatura d'aquell període és que la fabula que parla de cavallers com Artús o Lancelot els situa en èpoques anteriors on la cavalleria encara no existia. Aquest anacronisme deliberat l'hem d'entendre com una de les característiques que trobem en la literatura medieval; la necessitat de crear fabules i llegendes en èpoques anteriors que serveixen per estendre un tel de melancolia sobre la narració d'uns fets que, sense haver existit mai, serveixen per recrear situacions i èpoques millors que en la que s'escriu la pròpia fabula. Els orígens de la cavalleria se sustenten en tres factors claus:

1. L'herència romana.

2. Els valors germànics

3. L'influx eclesiàstic.

L'exèrcit de Roma ja comptava des de la baixa antiguitat amb un gran nombre de guerrers germànics. Aquests milites, o soldats, fan una gran aportació a l'"art de la guerra" doncs introdueixen canvis molt importants vers l'armament, el vocabulari, costums i plantejaments bèl·lics no coneguts encara pels exèrcits cristians. Aquest canvi es deu al fet que els pobles i guerrers germànics feien de la guerra i les batalles el seu modus vivendi. (la veneració pel seu cavall o la relació home-espasa eren fets característics del guerrer germànic). Cap a la fi de l'imperi romà, els pobles germànics són progressivament cristianitzats com és el cas dels visigots. Aquests, formen el gruix d'una església herètica anomenada Arrianisme . (Declarada herètica en el Concili de Nicea l'any 325).

És important destacar que els milites no només desenvolupen una tasca bèl·lica sinó que a més accepten responsabilitats en el camp de l'administració de justícia, i altres estaments polítics (miles). Tot això sense oblidar que cap a l'any 1000 i en paral·lel a aquesta evolució dels soldats augmenta considerablement el nombre de castells. Això no vol dir que abans no existien castells, però la funció que tenen a partir de l'any 1000 canvia radicalment. Una fortalesa funcional i primària que aporta protecció i seguretat, evoluciona fins a ser sinònim de poder i noblesa. La cavalleria, de fet, es fusiona cap al segle xiii amb la noblesa i formen un únic estament.

En el cas de l'església trobem certes reticències morals i aspectes contradictoris relacionats directament amb la cavalleria. En el seu inici, l'església cristiana es mostra contrària a tota mena de violència, però a mesura que va evolucionant i el seu poder creix, aquesta actitud canvia i fins i tot arriba a justificar l'existència de la cavalleria. De fet, més tard trobarà en aquesta mateixa cavalleria la forma ideal de lluitar contra el seu enemic natural: l'Infidel. D'aquesta manera neixen les croades a Terra Santa o a la península Ibèrica per tal d'estendre la paraula de Déu fora de la cristiandat.

El binomi cavalleria-església sempre va anar molt lligat, ja que un gran nombre de cavallers, al final de la seva vida, ingressaven a un monestir per netejar el seu esperit, els seus pecats i quedar amb pau amb Déu (ad socorrendum). L'església, sempre gelosa en la cura dels seus interessos troba la forma de crear un model cavalleresc que sàpiga combinar el cristianisme amb l'ús de les armes. D'aquesta manera neix el 1118 l'orde dels Templers per part dels cavallers Hugo de Payens i Godofredo de Saint-Adhemar.

Aquest ordre assoleix un notable èxit, tant que, al final acaben sent un seriós perill pels estaments politicosocials de l'època. Tant és així, que el Papa Climent V pressionat per diferents corones suspèn l'ordre l'any 1312 i els cavallers templers són perseguits i eliminats. El monjo francès i cofundador de l'ordre monàstic del Cistercenc Bernat de Claravall va fer una encesa defensa de l'ordre i relatava l'esperit que els regia en el Liber ad milites Templi de laude novae militiae l'any 1130.

El cavaller i la literatura.

El cavaller dins la literatura medieval té unes característiques molt definides; és un guerrer amb uns valors morals i ètics fora de tota dubte. La paraula donada és sagrada i la solidaritat entre cavallers del mateix grup és indiscutible. El món cavalleresc adopta fins i tot una aura mitològica. Durant els segles XII i XIII es produeix una novetat que canviaria la visió de la guerra i enforteix la imatge del cavall i el seu jenet; es tracta de la càrrega amb la llança en posició horitzontal. Aquesta tècnica apareix per primer cop en el Tapís de Bayeux el 1186. Aquesta tècnica cavalleresca fa perdre importància al soldat que lluita a peu i enforteix la imatge del cavaller.

Una càrrega horitzontal no es pot fer en qualsevol terreny. Aquesta hi ha de tenir unes condicions que permetin la càrrega en grup per ser més efectiva. En la realitat, era gairebé impossible sobreviure a una càrrega horitzontal, però l'element "mitològic" de la literatura cavalleresca feia immortal al seu heroi. Aquest no tan sols no moria sinó que a més segui lluitant amb la seva espasa. Aquesta era tractada com una prolongació del braç del guerrer i copsava tota la importància en les batalles. L'espasa en mans de l'heroi aconsegueix partir en dos a l'enemic, la seva armadura i fins i tot el seu cavall. Fets que en la realitat eren del tot impossibles. Seguint en la realitat, els cavallers i la cavalleria necessitaven fons materials per poder existir. No tothom podia ser cavaller doncs calien recursos i personal al voltant del cavaller que l'ajudessin a mantenir als cavalls, a vestir-se i a tenir cura de les armes. Per això la noblesa i la cavalleria anaven de la mà. Però si tornem a la fabula literària, aquesta dona llum a un estereotip impossible: la del cavaller solitari. Aquell cavaller que tot sol és capaç d'enfrontar-se als perills i als enemics i reeixir en les seves lluites sense l'ajut i complicitat del grup. (Fet impossible a la realitat)

No podem oblidar que el cavaller medieval era un mercenari encara que la literatura intenti obviar aquest fet. Els cavallers obtenien rèdits econòmics de la guerra fos a canvi de clemència o d'un botí capturat. A la literatura en canvi no veurem que parlin d'aquest aspecte tan "frívol" dels herois a cavall.

Els relats Artúrics, les narracions de Chrétien de Troyes o la Chanson de Roland ens dibuixen la imatge d'uns cavallers idealitzats, gairebé invencibles que posseïen uns valors desitjats pels homes medievals impossibles d'assolir. Uns valors que topen frontalment amb una societat massa rígida i amb uns valors socials difícils de complir. La literatura cavalleresca era doncs, necessària i desitjada.

Bibliografia[modifica]

ROBERTS, J.M. La era del imperialismo europeo . Barcelona. RBA Editores.2009
BISSON T.N. Història de la corona d´Aragó a l´edat mitjana. Barcedlona. Ed. Critica. 1986
CERDÀ, J. Questions preliminars. Introducció a la literatura europea. Barcelona. UOC. 2014 (pàgs.31-37)